CLÀUSULES ABUSIVES. DESEQUILIBRI DE DRETS I OBLIGACIONS ENTRE CONSUMIDORS I USUARIS

CLÀUSULES ABUSIVES. DESEQUILIBRI DE DRETS I OBLIGACIONS ENTRE CONSUMIDORS I USUARIS

 

ANTECEDENTS

Es celebra contracte de compravenda d’un habitatge on una de les clàusules incorporades estableix que la part compradora serà la responsable d’abonar l’impost d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana transmesos (plusvàlua), malgrat que en principi el contribuent de l’esmentat impost fos la part venedora.

S’interposa demanda en primera instància reclamant el citat pagament i la compradora s’oposa a la mateixa al·legant que la clàusula és abusiva.
Tot i estimar-se aquesta en primera instància, en segona és desestimada per part del Tribunal d’apel·lació.

 

 

ESTUDI DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM Nº 557/2014 DE 22 D’OCTUBRE

En la sentència analitzada es qüestiona la validesa de la clàusula contractual on s’estableix que el comprador haurà de fer-se càrrec de l’abonament de l’impost d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana transmesos, tot i ser el venedor l’obligat tributari en qüestió d’acord amb l’article 106 ap.1 b) del Real Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, on es determina qui es considera subjecte passiu de l’esmentat impost: “en las transmisiones de terrenos o en la constitución o transmisión de derechos reales de goce limitativos del dominio a título oneroso, la persona física o jurídica, o la entidad a que se refiere el artículo 35.4 de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria, que transmita el terreno, o que constituya o transmita el derecho real de que se trate”.

El Tribunal considera que ens trobem davant una desigualtat de posicions, doncs el consumidor es veu lesionat en el moment en el qual adquireix un deute fiscal, en principi a càrrec de la part venedora, a través d’un contracte d’adhesió i no d’un de negociat de manera individual.

D’acord amb aquesta visió, encara que per raons temporals -doncs encara no estava vigent- no aplicable en el present supòsit, la Llei 44/2006, de 29 de desembre, de millora de la protecció dels consumidors i usuaris estableix que es considera clàusula abusiva “l’estipulació que imposi al consumidor el pagament de tributs en els que el subjecte passiu és el professional”.

Però en aquest punt, i malgrat que la nova llei és molt clara pel que fa a la persona que s’ha de fer càrrec dels impostos, és inevitable formular-se una pregunta: quina diferència hi ha entre pagar per un immoble un preu de 200.000 euros més 2.000 euros de tributs, o per contra, pagar-ne 202.000 en concepte simplement de preu de compra?

Per resoldre la present qüestió, el tribunal utilitza l’article 10. Bis. 1 de la Llei General per a la defensa dels consumidors i usuaris de 19 de juliol de 1984 –anterior en el temps a la norma que citàvem abans i avui vigent-, que estableix que “es consideraran abusives totes aquelles estipulacions no negociades individualment que en contra de les exigències de la bona fe causin, en perjudici del consumidor, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que es derivin del contracte”.

Segons el propi Tribunal Suprem, es consideren abusives aquelles clàusules imposades i contràries a la bona fe. En aquest sentit estableix que “procedeix valorar la desigualtat de les posicions de negociació de les parts, el desequilibri que, en el contingut econòmic del contracte, la clàusula litigiosa generà i el defecte d’informació que la seva aplicació implica (…) per considerar-la com un supòsit d’absència de bona fe de la part venedora”.

Tanmateix, en aquest cas es podria posar en dubte aquest desequilibri.

Tal defecte d’informació únicament podria ser donat si entenguéssim que la part compradora no està obligada a llegir-se el contingut del contracte d’adhesió i, per tant, a saber quines són les condicions del mateix. De no ser així, és discutible l’existència d’indefensió. Per altra banda s’ha de tenir en compte que el valor cadastral aproximat de l’habitatge era d’uns 454.773,53€ i, per tant, que per la part demandada el fet d’haver de pagar 4.879,72€ de més no suposava una despesa desmesurada, sense donar-se al nostre entendre un desequilibri important. No s’entén on rau, doncs, la diferència entre pactar un preu més elevat de l’immoble i substituir aquest augment de preu pel fet de pagar un impost.

Conseqüentment s’observa que la legislació aboca en certa manera a l’absurd, sent el més lògic un anàlisis individual de cada cas en concret. Havent-nos de qüestionar, en primer lloc, la reticència per part del Tribunal Suprem a la utilització de contractes d’adhesió per considerar-los abusius i causar indefensió entre les parts, tal i com es comenta en anterioritat, i, en segon lloc, si es dóna un desequilibri econòmic real arran del tribut a pagar, o no.

 

Maria Cabré Fort

advocada