Es declara nul un contracte de renovació de hipoteca per no facilitar tota la in formació que requeria el deutor

ANTECEDENTES DE HECHO:

Primer.- La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: “Estimar la demanda presentada por el procurador Jordi Joan

Pascual Navarro, en nombre y representación de don …… , declarando la nulidad del contrato documento de renovación temporal del tipo de interés euríbor, y condenando a Catalunya Caixa a pagar a don …. la cantidad de 6.287’62 euros, con los intereses que se dicen en el sexto de los fundamentos, y condenando asimismo a Catalunya Caixa al pago de las costas…”

Segon.- La demandada hi va interposar un recurs d’apel lació pels fonaments que va considerar adients.

Tercer.- Se’n va donar trasllat a l’altra part, que s’hi va oposar pels motius que va considerar adequats al cas, i va impugnar, també, la sentència.

Quart.- La demandada va contestar, al seu torn, aquesta impugnació.

Cinquè.- Hi ha actuat com a ponent el magistrat GUILLERMO ARIAS BOO.

FUNDAMENTOS DE DERECHO:

Primer. BREU HISTÒRIA DEL PLET. El disset de juliol de dos mil set, don… va comprar un habitatge gravat amb una hipoteca. Per finançar-ne l’adquisició, es va subrogar en la posició deutora del préstec garantit amb la hipoteca. Així, havia de tornar un capital de cent trenta mil euros, amb uns interessos que, durant un primer període, fins el dia vint-i-nou de gener de dos mil vuit, restarien subjectes a un tipus fix, del quatre coma seixanta-cinc per cent, i, transcorregut aquest, en restarien subjectes a un de variable, que s’havia de revisar cada sis mesos, consistent en incrementar en un punt i una dècima l’euríbor. Un dia abans de la primera revisió del tipus d’interès, però, la creditora, Caixa d’Estalvis de Tarragona, i el mateix don …. van subscriure un pacte de modificació del tipus d’interès, que, des del vint-i-nou de juliol de dos mil vuit, en què n’era prevista la següent revisió, en endavant, i durant tres anys, s’havia de mantenir en un quatre coma set-cents noranta-tres fix, i només transcorregut aquest període addicional s’acomodaria al règim d’interès variable inicialment pactat.

Segon.- Això va significar que, fins a revisió del mes de gener de dos mil nou, primera en què l’euríbor havia quedat més d’un punt i una dècima per sota del tipus fix, el deutor es va beneficiar dels efectes de la novació modificativa que hem dit. D’aleshores en endavant, però, i durant la resta del període en què havia de pagar les quotes d’amortització de la hipoteca amb subjecció al tipus fix del quatre coma set-cents noranta-tres, no va poder aprofitar l’ensulsiada del sistema financer per alleujar la càrrega que havia de suportar per aquest concepte. Descontent amb l’evolució dels esdeveniments, va interposar una demanda contra Catalunya Banc, SA, successora de la creditora, per assolir la declaració judicial de la nul litat (o l’anul lació) del contracte de novació subscrit, per vici del consentiment, i la compensació de la diferència que hi havia entre el que havia pagat en concepte d’amortització i el que hauria fet efectiu si no haguessin pactat la modificació del règim inicial. Ara bé, en la demanda, l’actor es refereix en tot moment a aquest contracte com si fos una permuta financera o swap, i basa la seva pretensió, en bona mesura, en el fet que la Caixa no li ha facilitat la informació que requereix, per la seva complexitat, un producte financer d’aquesta naturalesa, destinat a clients avesats a aquest tipus d’inversions.

Tercer.- Aquest decalatge entre els fets sobre els quals tracta el procés i la seva qualificació jurídica subsisteix amb la sentència que clou el plet en primera instància. És cert que, al fonament de dret quart, el jutge a quo enfoca bé la qüestió, en qualificar el pacte discutit com a novació modificativa del préstec hipotecari precedent. Dins d’aquest concepte, considera que el demandant no va incórrer en cap vici del consentiment, sinó que va signar el document de novació amb el designi de protegir-se davant d’una eventual alça de l’euríbor. Al fonament de dret cinquè, però, el jutge de primera instància fa un gir radical: hi explica que el pacte que és objecte de la discussió és un contracte d’adhesió; hi cita una sentència d’aquest mateix Tribunal que declara la nul litat, per abusiva, de la clàusula d’un contracte de préstec bancari en què s’estipula un interès de demora del vint-i-nou per cent; hi fa una referència a una part de l’informe d’una perita que havia emès dictamen en aquest plet que aclareix que el negoci de què tractem no era un producte complex; però conclou que, com que el resultat de tot plegat ha estat que el deutor ha hagut de pagar més diners que els que hauria hagut de fer efectius de no haver signat la novació, ha d’estimar la demanda, declarar la nul litat de la modificació i condemnar la demandada a restituir a l’actor el que aquest ha pagat de més per raó de la mateixa modificació.

Quart.- PLANTEJAMENT DEL DEBAT PROCESSAL EN SEGONA INSTÀNCIA. La demandada ha interposat un recurs contra la sentència de primera instància, en què reitera que el contracte discutit era una mera novació modificativa, que responia a un interès exprés del client de mantenir-se a recer d’una eventual puja dels tipus d’interès, i que, per tant, aquest no va incórrer, en signar-lo, en cap vici del consentiment. L’actor, tot i haver assolit, en primera instància, una estimació íntegra de la seva demanda, n’impugna, també, la sentència, a l’efecte de discutir-ne el contingut del fonament de dret quart.

Cinquè.- CONSIDERACIONS TEÒRIQUES. QUALIFICACIÓ DEL PACTE DISCUTIT. Les parts no van subscriure cap tipus de permuta financera, ni un swap ni un qualsevol intercanvi de posicions jurídiques lligat amb l’evolució dels tipus d’interès. N’hi ha prou d’examinar el contingut del document que plasma el pacte litigiós. Tot és més simple. Canvia el règim jurídic a què resta subjecta, en un contracte de préstec hipotecari ja existent, la producció dels interessos. A partir del vint-i-nou de juliol de dos mil vuit, i durant els següents tres anys, seria, en comptes d’un interès variable, un de fix, amb un tipus del quatre coma set-cents noranta-tres per cent. Es tracta, doncs, d’una novació impròpia, una mera modificació, d’un contracte ja existent, com, amb encert, afirmen l’apel lant i també, segons la qualificació que n’ha fet al fonament de dret quart, la sentència de primera instància. Pel que fa a les qüestions que no aborda aquesta modificació, subsisteix, íntegre, el règim jurídic del contracte precedent, que abasta tot el que es refereix a principal, periodicitat de les quotes d’amortització i de les revisions, duració i cancel lació anticipada. Hi pot objectar la part actora que, des del punt de vista econòmic, per a la persona que ha signat, com a deutora, un préstec hipotecari en què la seva obligació resta subjecta a un tipus d’interès variable, el resultat pràctic de subscriure una permuta financera pot ser equivalent al de modificar el primer contracte per canviar-ne el tipus variable per un de fix. Si el capital, la duració, els períodes de revisió i de liquidació, i els tipus fix i de referència coincideixen, i no hi ha altres clàusules, com ara les de sòl o terra, que ho impedeixin, l’efecte sobre el patrimoni del deutor pot ser el mateix. Però si examinem la qüestió des del punt de vista de la informació necessària per subscriure un o un altre tipus de pacte, i de les dificultats que pugui tenir, a l’efecte de prestar-hi, o no, el consentiment contractual, la comprensió de la dinàmica del contracte, la diferència de cobertura jurídica és decisiva.

Sisè.- CONSEQÜÈNCIES PEL QUE FA A LA VALORACIÓ DEL CONSENTIMENT CONTRACTUAL. En efecte, el règim jurídic i el desenvolupament de la relació contractual ja vénen definits, en tots els seus aspectes, per la pòlissa de préstec hipotecari inicial. Per tant, tota la informació que necessita el deutor per saber quan ha de pagar les quotes, quan es revisen els tipus, quin cost en pot tenir la cancel lació anticipada, ja la té des d’un començament. No pot invocar, doncs, un defecte d’informació per mirar de convèncer el Tribunal que no ha tingut prou base per prestar-hi un consentiment conscient. L’únic que canvia és, durant un determinat període, el tipus d’interès, en haver-ne substituït les parts el variable que havia de regir la producció dels interessos per un de fix. És clar, però, que això no representa cap dificultat per a la intel ligència del contracte. Ans al contrari, en comptes de restar exposat a l’evolució, incerta, de l’euríbor, el deutor pot saber a la bestreta el que ha de pagar, en cada una de les quotes que hagi de fer efectives durant el període que cobreix la novació, pel concepte d’interessos ordinaris. Això, a més, justifica l’interès que tenia el deutor per subscriure la novació: assegurar, amb el coneixement exacte de les sumes de diners que havia de fer efectives amb cada quota d’amortització, que, passés el que passés amb l’euríbor, hi podria arribar. La contrapartida, perquè, en un contracte onerós, sempre n’hi ha d’haver una, és que, si el tipus de referència baixa, com ha acabat passant, el deutor del préstec no en pot treure cap profit en forma de reducció de l’import de les quotes d’amortització.

Setè.- L’ENSULSIADA DEL SISTEMA FINANCER. Durant els primers períodes, com hem vist, el deutor va haver de pagar menys diners, sota el tipus fix, que els que hauria hagut de fer efectius si se n’hagués mantingut el variable. Després, però, el tipus de referència no només va baixar, sinó que es va ensorrar. En conjunt, la diferència que ha hagut de pagar de més el deutor per haver subscrit la modificació contractual ha sobrepassat, segons l’informe pericial unit a les actuacions, els sis mil euros. Aquest és, però, el preu que ha hagut de pagar per tenir la seguretat, en tot moment, que, fos quina fos l’evolució dels esdeveniments, podia assumir el cost d’amortització del préstec hipotecari. La manca de coneixement anticipat d’aquesta ensulsiada del sistema no pot determinar, com és obvi, l’apreciació d’un vici del consentiment. No podem exigir com a pressupost per emetre un consentiment vàlid en relació amb el règim jurídic a què resta subjecta l’obligació accessòria de pagar interessos en un contracte de préstec el coneixement de l’evolució futura del mercat del diner.

Vuitè.- CONCLUSIONS DE TOT PLEGAT. Aquesta és, però, la conclusió que en treu, de tot plegat, segons el que podem intuir amb la lectura del fonament de dret cinquè de la sentència impugnada, el jutge a quo. La cita de la resolució d’aquest Tribunal relativa a uns interessos de demora abusius és sobrera, ja que no hi té res a veure, amb el que tractem. L’al lusió a la conclusió del dictamen pericial en què l’autora de l’informe explica que el pacte discutit no era complex és encara menys adient per justificar la declaració de nul litat d’aquest mateix contracte. Pel que fa a la qualificació del pacte com a contracte d’adhesió, incorre en una confusió entre el préstec hipotecari original, que sí que ho era, i la modificació de les clàusules relatives al tipus d’interès, que es va negociar de manera individual per proporcionar seguretat al client i atendre’n una preocupació específica. L’únic que justifica, doncs, segons la sentència impugnada, la declaració de nul litat del contracte, és que el seu resultat econòmic va perjudicar, en conjunt, el client. Això, però, és com si una persona que vol fer un viatge a peu a camp obert compra un paraigua per si plou -encara que, segons les previsions, és probable que no plogui- perquè vol tenir la seguretat que, passi el que passi, no es mullarà. Encara que no plogui, no té cap justificació per demanar que li tornin els diners. En el nostre cas, hem de tornar, en acabat, als conceptes bàsics que es deriven de la qualificació del contracte discutit. De vici del consentiment, no n’hi pot haver, des del moment que el deutor ha de comprendre, necessàriament, per la seva senzillesa, la dinàmica del règim jurídic a què dóna vida la novació, que li permet conèixer per avançat, de manera exacta, quin és l’import de les quotes d’amortització que ha de fer efectives en un període tres anys. Encara més, és la seguretat que li dóna aquest coneixement, la tranquil litat que, passi el que passi, podrà, amb el seu nivell habitual d’ingressos, “pagar la hipoteca”, el que li fa acceptar aquesta modalitat de contracte, amb un tipus fix d’interès. No podem decidir sobre la validesa del contracte sobre la base d’un coneixement, la caiguda dels tipus d’interès, que hem tingut a posteriori, i que, quan es va subscriure el document litigiós, no tenia cap de les parts -perquè una cosa és que els bancs i caixes treballin amb previsions de futur sobre l’evolució del mercat financer, i en puguin predir, dins de certs límits, les tendències, i una altra demanar-los que en tinguin un coneixement exacte, de manera que qualsevol error en la prognosi els aboqui a haver de suportar la nul litat dels contractes que hagin concertat quan el seu resultat sigui més perjudicial per als seus clients que el d’altres fórmules alternatives que haguessin pogut tenir a l’abast. Hem de revocar, doncs, la sentència impugnada, per desestimar la demanda.

Novè.- IMPUGNACIÓ DE LA PART ACTORA. Si n’excloem del concepte figures com la de l’anomenat recurs en interès de la llei, els recursos tenen com a objecte la reparació d’un mal que causa una resolució judicial als interessos d’una de les parts en litigi. Els recursos no s’interposen, doncs, per millorar la qualitat de l’argumentació jurídica de la sentència, o ad majorem gloriam dei, sinó que tenen una finalitat essencialment pràctica. Així, davant un pronunciament que beneficia una de les parts, aquesta no hi pot interposar, en principi, cap recurs. L’actor no tenia, doncs, cap interès a impugnar la sentència de primera instància, que estimava de forma íntegra la seva demanda i condemnava a costes la demandada. Li mancava, doncs, el pressupost més elemental del dret a recórrer, que és, de conformitat amb el que disposa l’ article 448.1 de la LEC , que la resolució que es vol impugnar afecti de manera desfavorable el recurrent. No podem confondre, en aquest sentit, els pronunciaments de la resolució, que són el possible objecte de qualsevol recurs, amb els arguments o raonaments que els justifiquen. Els efectes materials de la sentència els produeix la seva part dispositiva, i no els seus fonaments de dret, encara que aquests sí que es puguin prendre com a objectiu instrumental dels arguments que, en combatre els que fa servir el jutge en la resolució impugnada, miren de corregir-ne els pronunciaments que hagin afectat de manera desfavorable els interessos del recurrent. Així doncs, la impugnació de la demandant no havia d’haver estat admesa. Apreciada en aquest moment, la causa de denegació de l’admissió de la impugnació n’esdevé motiu de desestimació. En qualsevol cas, ja hem dit que, precisament, és en el fonament de dret quart de la seva resolució on el jutge a quo enfoca de manera correcta la qüestió.

Desè.- CONSIDERACIONS ADDICIONALS. En el seu informe, la perita que ha emès dictamen en aquest plet expressa l’opinió que la creditora ha liquidat mal els interessos del període que va de gener a juliol de dos mil onze, en haver-hi aplicat el tipus fix, i no el variable, malgrat haver transcorregut ja el període de tres anys al qual s’havia de limitar, segons el pacte subscrit per les parts el mes de gener de dos mil vuit, la vigència del primer. Passa, però, que, com va explicar la lletrada de la part demandada en el període de conclusions, la perita omet el fet que el dia inicial del còmput de l’al ludit període de tres anys no és el de la firma de la novació, sinó el de la revisió que s’esqueia el mes de juliol de dos mil vuit. Així doncs, el retret que fa la part actora a la conducta de la creditora, sobre la base del error que hem dit, manca de justificació. En qualsevol cas, això restava fora de l’objecte del plet, una pretensió de nul litat contractual.

Onzè.- COSTES DE LA PRIMERA INSTÀNCIA. De conformitat amb el criteri del venciment objectiu, que estableix com a regla general, pel que fa a les costes, l’ article 394.1 de la LEC , el demandant ha de ser condemnat a pagar les que ha causat en primera instància a l’altra part.

Dotzè.- COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. De conformitat amb el que disposa l’ article 398.2 de la LEC , pel que fa a les derivades del recurs principal, no se n’ha de fer càrrec cap de les parts, en haver estat estimat. De les que ha produït la impugnació, però, se n’ha de fer càrrec, en aplicació del que estableixen els articles 394.1 i 398.1 de la mateixa Llei, el seu promotor.

FALLO:

Amb estimació del recurs d’apel lació que ha interposat la procuradora M. Antònia Ferrer Martínez, en representació de Catalunya Banc, SA, defensada per l’advocada Sonia Segura Segura, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 del Vendrell, amb data de vint-i-tres d’octubre de dos mil dotze, a les seves actuacions de procediment ordinari 630/2011, i amb desestimació de la impugnació que n’ha fet, de la mateixa sentència, Don. …. , que ha comparegut davant d’aquest Tribunal amb la defensa de l’advocat Javier Montalà Barea i la representació del procurador José Farré Lerín,

 REVOQUEM aquesta sentència, els pronunciaments de la qual resten substituïts per aquests:
Amb desestimació de la demanda de l’esmentat don … ,

 

ABSOLEM d’aquesta demanda Catalunya Banc, SA,

 

Amb imposició al demandant de les costes que li ha causat en primera instància.

No condemnem cap de les parts a pagar les costes del recurs.

 

CONDEMNEM Don. … a pagar les costes derivades de la seva impugnació de la sentència de primera instància.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d’aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Retorneu a l’apel lant el dipòsit que ha constituït per recórrer contra la sentència de primera instància.

Aquesta és la nostra resolució, que manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día dieciséis de septiembre de dos mil trece. Doy fe.

El presente texto proviene del Centro de Documentación del Poder Judicial. Su contenido se corresponde íntegramente con el del CENDOJ.

 

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA
SECCIÓ TERCERA
APEL LACIÓ 16/13
PROCEDIMENT ORDINARI 630/2011
JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA I INSTRUCCIÓ NÚM. 4 DEL VENDRELL
SENTÈNCIA
MAGISTRATS: IL LMS. SRS.:
GUILLERMO ARIAS BOO (president)
JOAN PERARNAU MOYA
MANUEL GALÁN SÁNCHEZ