Eliminada la norma que permetia l’acomiadament d’alguns treballadors en situació de baixa mèdica
El Reial Decret-Llei 4/2020, de 18 de febrer, ha derogat (eliminat) la lletra (d) de l’article 52 de l’Estattut dels Treballadors.
Aquesta norma permetia l’acomiadament de treballadors, amb el pagament d’una indemnització de vint dies per any treballat, amb el màxim d’una anualitat, en el següent supòsit:
«Por faltas de asistencia al trabajo, aun justificadas pero intermitentes, que alcancen el veinte por ciento de las jornadas hábiles en dos meses consecutivos siempre que el total de faltas de asistencia en los doce meses anteriores alcance el cinco por ciento de las jornadas hábiles, o el veinticinco por ciento en cuatro meses discontinuos dentro de un periodo de doce meses.
No se computarán como faltas de asistencia, a los efectos del párrafo anterior, las ausencias debidas a huelga legal por el tiempo de duración de la misma, el ejercicio de actividades de representación legal de los trabajadores, accidente de trabajo, maternidad, riesgo durante el embarazo y la lactancia, enfermedades causadas por embarazo, parto o lactancia, paternidad, licencias y vacaciones, enfermedad o accidente no laboral cuando la baja haya sido acordada por los servicios sanitarios oficiales y tenga una duración de más de veinte días consecutivos, ni las motivadas por la situación física o psicológica derivada de violencia de género, acreditada por los servicios sociales de atención o servicios de Salud, según proceda».
No ens hem de deixar portar per les notícies sensacionalistes, i, realment, l’aplicació d’aquest article com a pretext per a acomiadar un treballador que anés encadenant baixes mèdiques ha estat molt tímida. Per una banda, el segon paràgraf de la norma salva, en qualsevol cas, les incapacitats temporals (baixes mèdiques) que superin els vint dies consecutius: és a dir, malalties o accidents d’una entitat moderada i, per descomptat, severa.
Per altra banda, en la pràctica, l’aplicació d’aquesta regla només era possible en el cas de treballadors que anessin alternant baixes mèdiques per diferents motius, doncs l’experiència ens ha permès veure molts processos de recaiguda i és francament difícil que una recaiguda en una malaltia prèvia encaixi en els molt estrictes termes del primer paràgraf de la norma.
Estadísticament, aquest precepte havia estat molt poc utilitzat, perquè a l’hora de la veritat, només penalitzava a treballadors que emmalatien gairebé “voluntàriament”, suposant una conducta pràcticament fraudulenta, que generalment, s’acabava reconduint al supòsit d’acomiadament disciplinari i no pas al d’acomiadament objectiu (el de l’article 52 que comentem). A més a més, és sincerament discutible que el treballador que disposa d’una salut malaltissa, propensa a alternar malalties de diferent signe i consideració, pugués ser acomiadat per molt que així ho digués l’article 52 de l’Estatut: ens trobaríem davant d’un supòsit que talla ab la discapacitat i, en aquests termes, l’aplicació de la lletra (d) de l’article 52 resoltaria inconstitucional per discriminatòria.
En fi: bona voluntat en la supressió d’aquesta norma, però, a la pràctica, ja era com si gairebé no existís.